Serà també un dia d’estiu, i els organitzadors també pretenen que sigui multitudinària i que esdevingui una fita històrica. La cadena humana que l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) vol organitzar el proper Onze de Setembre té un precedent històric de la màxima rellevància: el 23 d’agost de 1989, els independentistes estonians, letons i lituans van donar-se la mà -físicament- per a connectar la capital més septentrional (Tallinn, a Estònia) amb la més meridional (Vilnius, a Lituània) passant pel la central (Riga, a Letònia).

Es calcula, diu Tony Judt a Postguerra. Una història d’Europa des de 1945, que fins a 1.800.000 persones van participar a l’esdeveniment, “un quart de la població de tota la regió”, escriu. Cosa que, en el cas català, equivaldria a una xifra similar. I afegeix: “Ara que els moviments independentistes estonià i letó seguien l’exemple del seu homòleg lituà, proclamant obertament que el seu objectiu era la independència nacional, la confrontació amb Moscou semblava inevitable”. Una confrontació que, segons l’historiador anglès, va arribar “amb força lentitud” i que va acabar, com és sabut, amb la secessió de les tres repúbliques.

És interessant també llegir l’estudi de cas sobre Estònia que trobem en el volum de la revista Idees consagrat a les noves estatalitats i els processos de sobirania, dirigit pel professor Jaume López. S’hi explica que el referèndum va arribar -seguint el que explicava Judt- una mica tard, el 3 de març de 1991 -és a dir, any i mig després de la cadena humana-, i es va fer “sota el nom oficial de referèndum, però fent èmfasi en el caràcter de consulta de l’opinió pública per tal de no donar legitimitat a les previsions constitucionals i als intents de realitzar un referèndum per a tota la federació que s’havien introduït a la Unió Soviètica”. Els sona la música? Legalment, les repúbliques bàltiques van insistir que allò que estaven fent era, de fet, restaurar una legalitat anterior, la de la seva independència anterior a la Segona Guerra Mundial.

La cadena humana del Bàltic va tenir força ressò. No sols a l’URSS, sinó també a casa nostra, on per exemple el rotatiu barceloní La Vanguardia obria edició el dia següent amb el següent titular de portada: “Creix la protesta nacionalista al Bàltic i continua l’èxode cap a l’Europa occidental”. A la pàgina 7 es podia llegir una àmplia crònica signada pel corresponsal Rafael Poch, que xifrava la participació en “més d’un milió i mig de persones” i qualificava la jornada d’“històrica”. Poch destacava, des de la capital lituana, que la qüestió lingüística no era cap “problema” a la república, donat que, deia, la majoria dels seus habitants parlaven o entenien tant el lituà com el rus. També subratllava el fet que el moviment independentista lituà fos “democràtic” i “unitari”. Poch destacava que la possibilitat de la repressió soviètica existia, i citava un responsable del moviment independentista lituà, el Sajudis, que deia: “Fins i tot si afusellen tota la direcció del Sajudis, el procés continuarà perquè la involució no podrà mantenir-se més d’un any o dos”. Molt interessant reflexió, de Catalunya estant.

Una altra cosa curiosa de veure serà com titularà el diari ABC el dia després que es faci la cadena catalana. El dia després de la bàltica, el rotatiu madrileny parlava de “més d’un milió de persones” que havien “unit les seves mans per la llibertat”. Titular altament improbable per a l’edició del 12 de setembre de 2013. L’article també conté dades curioses, com el fet que la televisió soviètica assegurés, després de la manifestació, que “seria erroni” considerar-la “de caràcter separatista”. Arguments similars es van donar després de la manifestació de l’Onze de l’any passat. I no necessàriament per part de la televisió estatal, també cal subratllar-ho: ja veiem que les dues situacions tenen els seus paral·lelismes, però també moltes diferències.

La cadena bàltica va esdevenir ben aviat un símbol de la independència a les tres repúbliques bàltiques. S’hi van dedicar monedes i segells commemoratius (un dels quals il·lustra aquest article) i els tres països fins i tot van proposar que la cadena fos reconeguda com a patrimoni documental del Registre de la Memòria del Món de la UNESCO l’any 2009.