Està ressorgint la història al mapa electoral d'Ucraïna occidental?

El vot a les eleccions locals més recents ha ressuscitat fronteres de fa un segle a Ucraïna occidental? Durant els darrers quinze o vint anys, hem sentit a parlar de les dues Ucraïnes: una, prooccidental i bàsicament ucraïnesa ètnica (a l’oest i al centre del país), i l’altra pro-Kremlin i bàsicament russa ètnica (al sud i a l’est), amb una frontera borrosa entre totes dues. Però que passa si el suport creixent que gaudeix el partit nacionalista ucraïnès Svoboda està fent reviure una antiga divisió política alternativa, que data del període de l’Imperi austrohongarès?

És útil llegir aquesta breu explicació d’Andreas Umland sobre el sistema de partits a Ucraïna:

“Des del col·lapse de l’URSS, la majoria dels partits i grups polítics amb representació en èpoques diferents a la Verkhovna Rada [Parlament] podrien classificar-se, a grans trets, com a pertanyents a un dels dos camps del paisatge polític ucraïnès. D’una banda, hi ha el bàndol dels demòcrates nacionals proocidentals i proeuropeus. De tant en tant, les seves associacions electorals incorporaven polítics individuals amb un passat nacionalista [...], però en general el bàndol preservava la seva direcció generalment liberal. De l’altra, hi ha un grup de partits més o menys prorús, latentment euroescèptic, sovint antiamericà i parcialment antiliberal, que a la dècada de 1990 estava dominat pel Partit Comunista, i que ara ho està pel Partit de les Regions.”

Però aquest sistema relativament consolidat i geogràficament distribuït està començant a apagar-se? És impossible tenir una resposta ara, donada la naturalesa molt recent dels canvis, però és clar que l’emergència de Svoboda a les eleccions locals de 2010 està tenint un impacte, que és evident en termes geogràfics. El partit ara governa en tres consells regionals: Lviv, Ternopil i Ivano-Frankivsk. Què tenen en comú aquestes tres províncies? Del punt de vista històric, les seves fronteres gairebé calquen les de la Galítsia oriental, la regió de majoria ucraïnesa que durant tot el segle XIX va estar inclosa a l’Imperi austrohongarès i que després va ser l’àrea nuclear de la breu República Popular Ucraïnesa Occidental (ZUNR, pel seu acrònim ucraïnès). Encara podem estirar el fil una mica més i dir que unes altres dues províncies on el partit va sobrepassar el 6% dels vots (Volin i Rivne) dibuixen, juntament amb les altres tres, la frontera sud-oriental de la Polònia d’entreguerres. Mentre, la resta d’Ucraïna estava subjecta a la Rússia tsarista i, després, a la Unió Soviètica.

(Al primer mapa aquí sota (font aquí), podeu veure el percentatge de vot el 2010 de Svoboda a cada regió -les províncies pintades de fosc són Lviv, Ternopil i Ivano-Frankivsk, i les taronges són Volin i Rivne. Al segon mapa (font aquí), podeu veure l’extensió de la ZUNR i comprovar com coincideix amb les províncies actuals on Svoboda va guanyar a les eleccions de 2010.)

Això té alguna relació amb el desenvolupament històric del nacionalisme ucraïnès? Jo no ho sé, però una cosa és segura: la construcció nacional ucraïnesa es va desenvolupar d’una manera ben diferent si es mira a Ucraïna occidental (primer austrohongaresa, després polonesa) o a la Ucraïna central o del Dnièper (primer russa, després soviètica). El següent paràgraf del professor Andrew Wilson a The Ukrainians. Unexpected nation (New Haven, Yale University Press, 2002) ho resum breument:

“Si la ZUNR havia ofert un concepte alternatiu de la identitat ucraïnesa amb una base cívica més forta i una orientació europea més obvia, la redivisió de les terres ucraïneses el 1918-1922 (la Galítsia i la Volínia van anar al nou Estat polonès, la Transcarpàcia a Txecoslovàquia i la Bucovina a Romania, mentre que la República Socialista Soviètica Ucraïnesa va agafar quasi tota la resta, excepte Crimea, que va ser una república autònoma separada) va conduir al desenvolupament, als territoris occidentals, d’un etnonacionalisme radical que era tan antirús com antipolonès.”

Podem fer un salt en el temps i llegir el que Wilson diu sobre el clima nacional durant els darrers dies de l’URSS:

“El nacionalisme ucraïnès i la idea d’una identitat ucraïnesa “centreeuropea” ara havien de competir amb una identitat ucraïnesa soviètica, que bàsicament coincidia amb la idea eslava oriental, després que l’ucraïnització i les possibilitats internacionalistes de la dècada de 1920 es van esvair i l’Alt Estalinisme es va tancar en si mateix.”

Què pensen els votants de Svoboda quan donen suport a aquest partit? Umland apunta que podria ser una reacció a les “conseqüències socials molt serioses, per a Ucraïna”, de la “crisi financera internacional”, o podria ser produït pel “col·lapse del bàndol “taronja” [nota: “taronja” es refereix al bàndol proeuropeu i nacional ucraïnès]”, o fins i tot per la “humiliació dels habitants de la Galítsia per part del nou ministre ucraïnès d’Educació” o pel suport més o menys dissimulat a Svoboda per part del Partit de les Regions mateix, com a part d’una “maquinació política que intentava dividir el vot nacional ucraïnòfil”.

Algunes o totes aquestes explicacions poden ser correctes. Simplement vull fer notar que potser també hi ha una raó complementària: la profunditat i la persistència de la construcció nacional ucraïnesa a la Galítsia i l’impacte relativament petit que hi va deixar la russificació soviètica. Les diferències ja existien abans de la Primera Guerra Mundial, com Ivan L. Rudnytsky va escriure el 1977:

“Durant els anys anteriors a la Primera Guerra Mundial, el moviment nacional ucraïnès indubtablement havia fet progressos. Però en conjunt, i exceptuant la petita regió de la Galítsia, Ucraïna el 1914 encara no era una nació plenament cristal·litzada.”

I encara més:

“L’ascens d’una comunitat nacional ucraïnesa forta i dinàmica a la Galítsia va irradiar, especialment després de 1905, les terres ucraïneses de Rússia. Així, va prendre forma el concepte de la Galítsia com a “Piemont ucraïnès”: un petit territori amb una gran missió, cridat a servir com a base geopolítica i punt de reunió de la lluita d’alliberament de tot el poble ucraïnès.”

Podria ser que els ucraïnesos de la Galítsia encara tinguin la mateixa imatge d’ells mateixos que tenien els seus predecessors fa un segle, amb el russòfil Partit de les Regions com a nou dimoni que ha de ser derrotat? Només el temps ho dirà.