05/9/12

Comunistes que abracen símbols principescos: la disputa de la bandera a la dubitativa Moldàvia

Podeu imaginar-vos els actuals comunistes embolicant-se en la bandera d’un príncep del segle XVI que va ser parent de Dràcula? No és l’argument d’una obra de teatre estranya, sinó una disputa política molt seriosa que està passant a Moldàvia. El Partit dels Comunistes de la República de Moldàvia (PCRM) -la formació de l’anterior primer ministre Vladímir Voronin- ha iniciat una campanya per reivindicar la ros-albastru (un estendard roig i blau que associen al príncep Esteve III) com a símbol nacional del país. Per a complicar les coses, la Comissió Nacional d’Heràldica de Moldàvia considera que l’estendard és vergonyós i fals.

L’actual bandera oficial de Moldàvia (la tricolor blava, groga i vermella) és gairebé idèntica a la de Romania, i va ser escollida el 1990 per tal de reflectir els vincles històrics, lingüístics i culturals entre els dos països. Però la decisió no va agradar a tothom, tant a les files dels partits d’esquerres com entre els russos ètnics. En qualsevol cas, els comunistes van continuar usant la tricolor com l’única bandera oficial moldava mentre van estar-se al poder.

Les coses van començar a canviar al juliol de 2009, quan l’Aliança per a la Integració Europea (AIE) va desplaçar el PCRM del govern. Durant molt de temps, els comunistes havien estat flirtejant amb la idea d’una llengua moldava separada (cap lingüista ho acceptaria: el moldau és part de la llengua romanesa) i des del 2009 també han començat a flirtjear amb la idea d’una bandera diferent. El partidari més destacat d’abandonar la tricolor i d’adoptar la ros-albastru és Igor Dodon, antic membre del PCRM i ara president del Partit dels Socialistes de la República de Moldàvia (PSRM). Al març, Dodon va demanar als comunistes que s’unissin als socialistes en l’organització d’un referèndum amb l’objectiu de declarar la bicolor com a nova bandera oficial, donat que ell entén que es tracta d’un “símbol tradicional moldau”.

Però la Comissió Nacional d’Heràldica de Moldàvia ha contradit Dodon. La bicolor, va dir la Comissió al final de març, mai va ser l’estendard d’Esteve III. Encara més, l’ús d’aquesta bandera “pot ser considerat com un acte de profanació de la bandera oficial de Moldàvia i com una incitació a abolir-la”. Poques setmanes després que la Comissió hagués dit això, RFE/RL publicava aquesta informació:

“Els consells locals de les ciutats de Balti i Cahul, dominats pels comunistes, [han] votat [...] enarborar la bandera bicolor al costat de l’estendard oficial tricolor als seus ajuntaments. Els comunistes han estat usant la bandera roja i blava com a símbol propi durant les setmanes de protestes que han envoltat les recents eleccions presidencials. [...] Els comunistes diuen que la bandera nacional oficial -blava groga i roja- s’assembla massa a la de la veïna Romania.”

A més, el PCRM ha decidit mostrar la bicolor a la capçalera mateixa del seu web oficial, de forma que li està donant un suport implícit (vegeu la captura de pantalla d’aquí sota).

Sembla bastant clar que el PCRM i el PSRM estan fent servir aquest assumpte com a façana per a una disputa més profunda sobre el poder polític i l’orientació geoestratègica de Moldàvia (i la relació amb Rússia és un assumpte central aquí). Però els fets també demostren que la identitat nacional moldava es troba lluny d’estar plenament consolidada, i la població moldava continua indecisa sobre aquesta qüestió. El 2011, un sondeig d’IRI va mostrar que fins a un 31% dels moldaus donaven suport a la unió amb Romania, un 10% estaven indecisos i un 59% s’hi oposaven. Imagino que els comunistes pensen que seria relativament fàcil d’estendre el missatge sobre la necessitat de tenir una bandera diferenciada entre aquest 59% que s’oposa a la unió amb Romania. És clar, però, que oposar-se a una unió política no implica necessàriament que tot aquest 59% de moldaus vulguin rebutjar la tricolor com a símbol del seu país.

Enmig de tot això, el mateix Dodon intenta impulsar la seva idea mitjançant la distribució de marxandatge que mostra un mapa de Moldàvia amb els colors de la ros-albastru. No obstant això, sembla que al dissenyador li manca una documentació vexil·lològica acurada: amb l’addició d’una estrella daurada, la suposada bandera moldava s’ha convertit en la del Vietcong!

04/26/12

Construir una nació amb presses o empeltar identitats? Una elecció difícil a la Macedònia actual

Vaig tenir l’oportunitat de visitar Skopje fa un parell d’anys, convidat per l’Institut de la Història Nacional de Macedònia, durant una conferència organitzada per la xarxa NISE. Sent una trobada d’experts en el camp del nacionalisme, els nostres amfitrions van prendre’s temps per ensenyar-nos i explicar-nos algunes de les fites més importants de la nació macedònia, tant a la ciutat com fora: esglésies ortodoxes, Gotse Delchev, la Macedònia egea i la de Pirin, Alexandre el Gran… tots van ser explicats amb tot luxe de detalls (òbviament, des d’una perspectiva macedònia: no es va esmentar cap connexió búlgara o grega!).

Em va semblar molt clar que el procés de construcció nacional encara estava en un punt àlgid, no tan sols pel discurs comú i persistent sobre el caràcter específic del poble macedoni com una mena de fusió entre els antics macedonis i els eslaus medievals, sinó també per la febre constructora i escultòrica que estava en marxa al centre de Skopje per tal de mostrar al món que aquesta era la capital de la nació macedònia. Sota un pla conegut com a Skopje 2014, “el projecte dotarà la ciutat amb punts de referència i edificis que l’entrellaçarà amb la identitat nacional macedònia”, com escrivia Dejan Bugjevac a Balkan Insight unes setmanes després de la meva visita. Que diversos arquitectes i artistes haguessin qualificat el projecte de “vulgar”, “anacrònic”, “arrogant” o “naïf” no plantejava cap preocupació: és un projecte promogut pel govern mateix (amb un cost que va des dels 200 fins als 500 milions d’euros, depenent de la font), amb el primer ministre Nikola Gruevski afirmant que va ser seva la idea de canviar la cara del centre de Skopje per a major glòria de la identitat nacional macedònia.

Tot això és comprensible? Bé, deixeu-me dir que ho pot ser, si és que penseu en la història des d’un punt de vista nacional macedoni. El govern macedoni intenta fer el mateix que altres països van completar durant un o dos segles, però ho intenta fer en un període de temps molt més curt i tardà. Com diu Andrew Rossos,

“[...] cap a la dècada de 1860, hi havia proves clares de la formació d’una consciència i d’una identitat macedònies diferenciades, d’un nacionalisme macedoni. [...] A diferència d’altres nacionalismes als Balcans o, més en general, a l’Europa central i oriental, el nacionalisme macedoni es va desenvolupar sense l’ajut d’institucions legals, polítiques, eclesiàstiques, educatives o culturals. Als moviments macedonis no tan sols els mancava tota mena d’infraestructura legal, sinó també la simpatia internacional, l’ajut cultural i, més important encara, els beneficis d’un suport militar i diplomàtic obert i directe, tal com s’havia donat a d’altres nacionalismes balcànics.”

Sigui “cap a la dècada de 1860” o al principi del segle XX a través de les mans de Krste Petkov Misirkov, és cert que els macedonis van haver d’esperar fins al 1944 perquè es creés formalment una unitat política macedònia. La República Socialista de Macedònia va néixer com un dels sis països constituents de la Iugoslàvia comunista i va ser definida oficialment com a “estat nacional del poble macedoni i de les nacionalitats albanesa i turca”. Aquest període va ser testimoni de l’ascens del macedoni a l’estatus de llengua estatal oficial, de la creació d’una Església Ortodoxa Macedònia independent i d’una consolidació clara de la idea d’una nació macedònia separada entre la població eslava de la república. Des de 1991, la República de Macedònia independent intenta completar aquesta feina, i en paral·lel al que havien fet abans d’altres nacions balcàniques, els macedonis també han començat a mostrar-se actius en la demanda de drets culturals i lingüístics per als membres del seu grup ètnic residents als països veïns (l’existència dels quals és negada tant per Grècia com per Bulgària). Com deia François Thual a Els conflictes identitaris,

“La nació macedònia ofereix un exemple interessant d’especificitats regionals que poden ser metamorfosades en entitats nacionals en alguns decennis, amb l’ajut d’un aparell estatal i d’una intel·lectualitat que reescriu una història”.

Tot això m’ha anat venint al cap durant les darreres setmanes, quan ha tornar a esclatar el conflicte entre nacionalistes macedonis i albanesos a Skopje i Tetovo. Recordo, especialment, el que em va dir un dels amfitrions macedonis que tan càlidament ens van rebre a Skopje el 2010. En síntesi, va al·legar que Macedònia tenia una necessitat urgent de redefinir-se a si mateixa a través de la incorporació d’elements de la identitat albanesa. El seu argument era que els albanesos aviat serien el 30% o més de la població de Macedònia, i que els macedonis ètnics caurien per sota del 60%. En aquest context, em va explicar, seria absolutament imprescindible superar les diferències entre ambdues identitats empeltant una a l’altra. És clar que la seva idea no ha estat presa en consideració per part dels que han dissenyat Skopje 2014, un projecte que només celebra la identitat ètnica macedònia. Ara bé, també podríem preguntar-nos amb tot el dret si els nacionalistes albanesos acceptarien una solució de compromís així.

(Imatge: monument a Alexandre el Gran a Skopje. Fotografia de Gonzosft.)

04/18/12

La nostra identitat nacional té un estil tan africà com la vostra: el discurs multiètnic de l’MNLA per a l’Azawad

Hi ha un consens bastant ampli entre els analistes sobre el fet que el Moviment Nacional d’Alliberament de l’Azawad (MNLA) està format bàsicament per combatents tuaregs que intenten establir el primer estat independent tuareg de l’Àfrica moderna. La majoria dels líders de l’MNLA són tuaregs, igual com ho són els defensors més famosos d’un estat per a l’Azawad, els membres de la coneguda banda musical Tinariwen. Significa això que l’MNLA s’està presentant davant del món com un defensor d’un estat tuareg ètnic que s’està intentant separar de Mali? No pas. I serien rucs si ho fessin.

Simplement mireu-vos un mapa ètnic d’Àfrica i sobreposeu-hi les fronteres estatals. Aviat us adonareu que les demarcacions ètniques no coincideixen mai amb els límits internacionals. Ni tan sols passa als petits països monoètnics: el poble sotho s’expandeix força més enllà de les fronteres del menut Lesotho. Sent així, els moviments secessionistes a Àfrica sovint recorren a fronteres o acords colonials per tal de legitimar les seves demandes. Això és veritat en casos com Somalilàndia, Cabinda, Barotselàndia i (abans) Eritrea. En altres paraules: una definició territorial i no ètnica és compartida per pràcticament totes les identitats nacionals a Àfrica al sud del Sàhara, siguin estats-nació o nacions sense estat. Sent conscients que l’Azawad no pot reivindicar haver existit com a territori separat durant l’època de l’Àfrica Occidental Francesa, els líders de l’MNLA evidentment saben que la seva única esperança realista de construir un discurs nacionals que eventualment pugui ser acceptat per altres estats africans és demarcar el seu potencial país d’una forma veritablement africana.

Aquest és el motiu pel qual l’MNLA està esforçant-se a “vendre” al món un Azawad divers. En la seva declaració d’independència, per exemple, l’MNLA només es refereix al “poble de l’Azawad”, sense esment als tuaregs o a cap altre component ètnic. Encara més: què estan explicant al seu web oficial? L’apunt més recent (el 18 d’abril) es refereix a l’anomenada “declaració de suport dels àrabs a l’Azawad”, mentre que una informació prèvia explica que la comunitat kunda també fa costat a la nova república. Mossa Ag Attaher, el portaveu de l’MNLA a Europa, fins i tot afirma que “bona part dels songais i dels peuls” donen suport al moviment independentista (entrevista a Le Monde, 25 de gener). La bandera que l’MNLA ha escollit per a l’Azawad tampoc recorda a cap identitat específica amaziga o tuareg: inclou els quatre colors (groc, vermell, verd i negre) que s’usen en la majoria de banderes africanes.

No dic que l’MNLA sigui realment un moviment multiètnic amb l’objectiu de crear un Azawad també multiètnic. Honestament, admeto que ignoro què tenen en ment, i tampoc puc predir el futur. Encara més, sembla bastant clar que els tuaregs són el motor de la lluita de l’Azawad i que els songais i els peuls possiblement no estiguin especialment contents de quedar inclosos en un estat de majoria tuareg. Però també és cert que alguns objectius polítics -per justos que siguin- tenen més possibilitats d’èxit si se’ls disfressa adequadament.

(Imatge: dos combatents de l’MNLA sostenen una bandera de l’Azawad. Fotografia de Magharebia.)

03/28/12

La identitat nacional eritrea: una obsessió insostenible per la lluita, el sacrifici i l’exèrcit?

Eritrea ha tornat a les notícies després que, aquest mes, forces etíops ataquessin unes bases rebels dins de les fronteres eritrees. Els mitjans han aprofitat l’ocasió per recordar les condicions extremadament dures que pateixen els opositors polítics i els activistes prodrets humans a Eritrea, un país que va aconseguir la independència el 1993 i que, d’ençà, ha estat governat per un règim dictatorial dirigit per Isaias Afewerki, el líder de l’antiga organització armada del Front Popular d’Alliberament d’Eritrea i actual president del país africà. Afewerki pertany als biher-tigrinyes, el més gran dels nou grups ètnics oficialment reconeguts a Eritrea.

Quan el CIEMEN va començar a publicar la seva revista Europa de les Nacions el 1988, la lluita dels eritreus per la independència era un dels principals punts d’atenció, encara que aviat havia de quedar eclipsada per la desintegració de l’URSS i de Iugoslàvia. El fundador del CIEMEN, Aureli Argemí, hi escrivia el 1991 un dels llavors pocs articles publicats a Catalunya sobre la qüestió de la identitat nacional eritrea, on apuntava que ” un dels factors determinants de la cohesió i de la presa de consciència [dels eritreus] de pertànyer a un col·lectiu diferenciat ha estat la seva condició de formar part d’una colònia europea moderna, distinta de les veïnes, i d’haver-se unit per lluitar, sigui, primer, contra la colonització europea, sigui, després, contra l’annexió de l’Estat etíop”. La Constitució d’Eritrea es pot veure com la destil·lació d’aquesta forma de pensar, que donava sentit a la idea que la identitat nacional eritrea no (només) estava construïda sobre les diferències ètniques respecte dels etíops, sinó sobre valors relacionats amb la guerra de dècades de durada contra ells: “Amb Gratitud Eterna als moltíssims milers dels nostres màrtirs que van sacrificar les seves vides per les causes dels nostres drets i de la nostra independència, durant la llarga i heroica lluita revolucionària per l’alliberament”, en diu el preàmbul.

Ara sembla que intentar construir una identitat nacional sobre una lluita contínua ha estat una càrrega molt pesada des de la independència. Al règim d’Asmara se li retreu l’austeritat extrema sobre la qual pretén unir els eritreus. Com a exemple, Christian Bundegaard escrivia el 2004 que “als ulls del lideratge eritreu [...] Eritrea, amb la seva població pacient i disciplinada, s’assembla a un batalló bregat de soldats tossuts”. “La insistència” dels líders eritreus “en la consecució de la seva ideologia de “l’autosuficiència” pot arribar a ser, en el millor dels casos, contraproduent, i en el pitjor, desastrosa. El govern simplement no es pot permetre el luxe d’espantar els donants, les ONG i les agències de l’ONU (per no esmentar els inversors estrangers) en mantenir-se fidel a una narrativa nacionalista basada en la “tossuderia”". El CIDOB, a Barcelona, ha qualificat aquesta actitud de “nacionalisme primmirat”. “Aquest “calvinisme”", continuava Bundegaard, “esdevé un carreró sense sortida per a la iniciativa, la creativitat i la motivació” si no hi ha “confiança en les estructures cíviques de la societat”. I la “manca de cultura política cívica produeix un nivell insuficient de participació civil i de responsabilitat que, a més, reforça les tendències cap al tribalisme i el nepotisme”.

La despesa militar és l’altra cara de la moneda. La base de dades del SIPRI situa la despesa militar eritrea en el 21% del PIB el 2003 (no hi ha dades més recents). Un percentatge tan alt de despesa no té comparació en tot el món (potser amb l’excepció de Corea del Nord, les dades de la qual tampoc no estan disponibles) i contribueix al reforçament de dos pilars identitaris de l’Estat eritreu, com escrivia l’africanista italià Matteo Guglielmo a LiMes el 2008: la frontera i la militarització. “Cada eritreu”, deia, “viu constantment en un estat d’alerta i està immers en una propaganda que emfatitza el perill d’una invasió imminent”. Això és coherent amb les relacions bèl·liques que el règim d’Afewerki ha mantingut amb el Iemen (1996), Etiòpia (1998-2000) i Djibouti (2008).

En el mateix article, Guglielmo escrivia que, just després de la independència, Eritrea va imposar el servei militar obligatori per a tots els homes i dones de 18 anys o més: “Unint en un únic exèrcit els joves kunames, afars, beni amers i tigrinyes, el nou govern cercava d’incrementar i cimentar el mateix esperit nacionalista experimentat durant els anys de la lluita d’alliberament”. Però els pobles, normalment, lluiten per la independència amb l’expectativa de viure una vida millor, i no de romandre permanentment com un poble en armes. Estaria bé tenir present el que Alexandra Dias escrivia fa un parell d’anys a Secesionismo en África (Barcelona, Edicions Bellaterra): “Encara que la lleialtat a la identitat nacional eritrea no sembla haver minvat, la ciutadania eritrea ha perdut gran part del seu atractiu [...], sobretot entre els joves en edat de prestar el seu servei militar obligatori. Per tant, la identitat nacional podria començar a esfilagarsar-se”.

(Aquest apunt el vaig publicar en primer lloc a Nationalia, el 28 de març de 2012.)

03/20/12

La Constitució espanyola de 1812, o com allò indivisible pot dividir-se entre 20 o més

Res no és etern, sobretot en política. Els dirigents de l’Estat espanyol celebren avui el 200 aniversari de la promulgació de la primera Constitució d’Espanya, l’any 1812 per part de les Corts de Cadis. Entre els molts punts d’interès del text destaquen dos: d’una banda, el reconeixement de la “Nació espanyola” (en majúscules a l’original) com a detentora de la sobirania, i de l’altra, l’abast geogràfic del territori espanyol, extremadament minvat d’ençà.

La nació, doncs, irromp en un text d’aquestes característiques per primer cop en la història d’Espanya, i ho fa definida com a “reunió de tots els espanyols d’ambdós hemisferis”. “La sobirania” del país, diu l’article 3, “resideix essencialment” en ella. “Essencialment”, que no exclusivament. Contra el que es diu de vegades, La Pepa no qualifica la nació d’indivisible. Aquesta és una innovació de la Constitució de 1978, actualment vigent: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola”, comença l’article 2. Segons la Constitució de Cadis, “indivisible” ho és “El regne de les Espanyes”, i això està contingut en el títol referit al rei, no pas al del territori ni al de la nació. Això sí, en aquella Constitució, l’ús que es fa del terme “regne” equival al del conjunt dels territoris subjectes.

Un regne indivisible? Desfeta al segle XIX

A fe que la indivisibilitat del regne va quedar ben desmentida al llarg de tot el segle XIX. D’entre tots els territoris que formaven part d’Espanya, segons l’article 10 de la Constitució de Cadis, avui n’han sorgit un total de 17 estats independents a Amèrica, un a Àsia (les Filipines) i un altre a Oceania (Palau). A aquesta llista cal afegir-hi uns altres set estats que són membres dels EUA (Califòrnia, Nevada, Utah, Arizona, Nou Mèxic, Texas i Florida), un estat lliure associat als EUA (Puerto Rico) i dos territoris no incorporats als EUA: les Marianes i Guam, a l’oceà Pacífic.

Aquestes pèrdues territorials van començar amb les primeres proclamacions d’independència de les colònies americanes (el 1811, un any abans de la Constitució) i van acabar el 1898-1899, amb la pèrdua de la guerra contra els EUA i la venda dels territoris del Pacífic a Alemanya.

(Aquest apunt el vaig publicar en primer lloc a Nationalia, el 19 de març de 2012.)

03/3/12

Economia, valors i identitat: elements indispensables per al moviment independentista català

Una de les coses interessants que es registren a l’estudi d’opinió política publicat aquest març pel Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya és el ventall de motivacions que estan movent a la gent a donar suport a la independència (desitjada pel 44,6% dels enquestats). Als entorns nacionalistes espanyols és habitual escoltar que el moviment independentista a Catalunya és inherentment etnicista, tancat en si mateix i fins i tot xenòfob. L’enquesta demostra que aquestes acusacions són bàsicament falses.

“Per quin motiu votaria a favor de la independència?”. A l’estudi hi ha varietat de respostes per a una pregunta que, aparentment, és senzilla. Les raons relacionades amb l’economia sumen el 41% de les respostes. Això vol dir que quatre de cada deu catalans independentistes veuen la secessió com la forma més eficaç per retenir la riquesa generada a Catalunya (segons càlculs elaborats a partir de fonts oficials, el dèficit fiscal que pateix Catalunya puja a 21.000 milions d’euros anuals). Però malgrat l’impacte obvi que això té en salut, educació i infraestructures, aquesta relació econòmica desequilibrada entre Espanya i Catalunya no és l’afer més important per als altres sis de cada deu. Llavors, quin és?

Sembla que els valors van en segon lloc, molt a prop dels motius econòmics. El 37% dels ciutadans independentistes afirmen que volen un Estat català perquè, així, Catalunya seria més lliure i pròspera (21,4%), perquè tindria més capacitat de decisió (13,7%) o simplement perquè ho perceben com “l’única via” per construir un país millor (2%). De ben segur, això està relacionat amb el fet que el nacionalisme català ha estat plantejant des de molt antic un discurs mitjançant el qual ha intentat vincular-se a les idees de progrés, aprofundiment democràtic, igualtat, europeisme i il·lustració. En la meva opinió, aquest enfocament ha impregnat clarament amplis sectors de la societat catalana, que, contràriament, perceben el nacionalisme espanyol com a vinculat a l’immobilisme, al rebuig d’idees noves i a la reticència (quan no a l’oposició) a acceptar la diferència.

Les qüestions relacionades amb la identitat només apareixen en tercer lloc, encara que són importants per a un de cada quatre independentistes. Els temes que estan específicament vinculats amb la naturalesa nacional de Catalunya i amb la identitat dels ciutadans suposen el 22,4% de les respostes. A aquestes se’n poden sumar un altre 4% del que podríem anomenar “temes èpics” (“és pel que hem lluitat”, “ens ho mereixem”…), cosa que deixa la xifra en un 26,4%.

Així que sí, els temes identitaris són importants, ni que sigui perquè estan a la base de tot moviment nacional. En altres paraules, rarament es troba a Europa un moviment nacional que no tingui arrels històriques, lingüístiques o religioses. Però no obstant això, sembla que els valors cívics i l’economia siguin ara més importants a Catalunya que no pas els afers estrictament identitaris. Òbviament, tot això només parteix d’un estudi d’opinió, però ens dóna algunes pistes sobre la naturalesa del nacionalisme català.

En clar contrast -i al revés del que proclama habitualment el nacionalisme espanyol-, els enquestats que rebutgen la secessió ho fan principalment per temes identitaris. Això suposa el 58,1% de les seves respostes: el 45,6% diuen que no volen una Catalunya independent simplement perquè volen preservar “la unitat d’Espanya”, i un altre 12,5% argumenten que se senten espanyols.

02/22/12

Si Kosovo és un cas únic, que ho sigui en tots els sentits

Aquí i allà veiem legions de diplomàtics i polítics fent escarafalls perquè els serbis del nord de Kosovo acaben d’organitzar un referèndum sobre l’acceptació de les institucions de la República de Kosovo. Com s’esperava, una majoria abassegadora (99,74%) dels votants han rebutjat les institucions de Pristina i han donat un missatge clar. Això és una fita més en el camí dels serbis del nord de Kosovo per afirmar la seva nul·la voluntat de formar part d’aquest país de majoria albanesa en la seva vida com a estat independent.

Des del primer moment en què va començar a prendre forma l’escenari d’un Kosovo independent, els diplomàtics europeus i nord-americans van intentar deixar ben clar que aquest cas era “una excepció” i que de cap manera “constituïa un precedent” per a altres conflictes. Igualment, aquest ha estat també el discurs oficial de les pròpies autoritats kosovars, les quals -significativament- estan demanant a tot el món que reconegui la independència de Kosovo mentre que, al mateix temps, argumenten que la sobirania d’Abkhàzia i d’Ossètia del Sud no es pot acceptar. Potser sí que aquest és un cas únic: no conec cap altre país que accepti una restricció flagrant de la seva pròpia sobirania com l’article tercer de la seva Constitució: “La República de Kosovo [...] no cercarà la unió amb cap altre Estat o part de cap altre Estat”. Traduït al llenguatge comú: “Nosaltres, les autoritats de Pristina, acceptem que ens està prohibit d’unir-nos a Albània, encara que ho desitgem fervorosament”.

Així que sí, és un cas ben particular. Per tant, per què afermar-se al vell mantra de la intangibilitat de les fronteres? Si tot el procés s’ha d’entendre com una solució ad hoc per a un conflicte únic (i això és el que repetidament  ens diuen que hem de pensar), llavors qualsevol iniciativa acordada per les parts i presa per tal de resoldre els assumptes pendents hauria de ser benvinguda, sempre i quan (i això s’ha de subratllar) es limitin al territori de Kosovo.

Mireu el resum del model serbi per a l’autonomia de Kosovo. Belgrad proposa que les competències exclusives de Sèrbia siguin “afers estrangers, control fronterer i la protecció del patrimoni religiós i cultural serbi”. A més, la defensa ha de ser una competència exclusiva de Sèrbia “que no s’aplicarà” a Kosovo, mentre que les polítiques monetària i de duanes han de ser compartides per Kosovo i Sèrbia. “Totes les altres” competències (i cito textualment) estan reservades per a Kosovo.

Goso pensar que els líders serbis de Belgrad saben que, d’una forma o d’una altra, l’estat kosovar continuarà existint i que els albanesos de Kosovo mai no acceptaran tornar a formar part de Sèrbia. Un resultat lògic d’això seria un procés de negociació en què el reconeixement oficial de la independència kosovar fos bescanviada per algunes de les propostes que Belgrad va preveure al seu model per a l’autonomia de Kosovo. Deixem de banda la defensa (que, de tota manera, és una competència “que no s’aplicarà”) i la política monetària (que, eventualment, anirà a un despatx de Brussel·les o Frankfurt) i concentrem-nos en tres propostes concretes. La primera i principal, un plebiscit als municipis septentrionals de Zubin Potok, Zvecan, Kosovska Mitrovica i Leposavic que, de ben segur, els separaria de la República de Kosovo i els permetria unir-se a Sèrbia. La segona, un acord sobre el que Belgrad anomena “la protecció del patrimoni religiós i cultural serbi”. En aquest sentit, es podria acordar un estatut d’extraterritorialitat (o fins i tot un condomini entre Sèrbia i Kosovo)  per als monuments religiosos ortodoxos medievals de Pec, Decani, Gracanica i Prizren (els que estan llistats com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO). I la tercera, un tractat internacional entre Belgrad i Pristina que consolidaria els drets de la minoria sèrbia a Kosovo al sud del riu Ibar, incloent-hi l’autonomia cultural i personal i el manteniment del serbi com a llengua oficial de Kosovo.

Es dirà que implementar totes o algunes d’aquestes idees desencadenaria més tensions i desestabilització als Balcans, començant per la vall de Presevo i Bòsnia. No hauria de ser així: donat que la proposta només s’hauria d’implementar dins de les fronteres de Kosovo, no hi ha cap raó per a cap canvi d’estatus als municipis de la vall de Presevo. No, almenys, de forma vinculada a aquest conflicte. I pel que fa al laberint bosnià, jo dic que la majoria de problemes de l’actual construcció estatal allà estan originats en (o lligats a) l’insostenible acord de 1995 de Dayton, i aquest és el tema que s’ha de tractar. I, en qualsevol cas, no havíem quedat que Kosovo és un cas únic? Cal ser valents i portar-ho fins a les últimes conseqüències.

(Fotografia: patriarcat de Pec. Imatge de Vanjagenije)

01/29/12

Cornualla, o l’intent de construir una nació al segle XXI

Molta feina per fer. Quasi tota, per ser més precís. Però hi ha certa esperança, encara que només sigui perquè “tenen la sort de poder pintar els seus descontentaments regionals amb els colors atractius de la tradició celta, cosa que els fa molt més viables”, com va escriure Eric Hobsbawm. Els indòmits nacionalistes còrnics intenten aconseguir una assemblea electa i amb competències transferides des de Westminster. Ho han estat intentant des de 2001, quan la Convenció Constitucional Còrnica va recollir al voltant de 50.000 signatures (el 10% del total de residents còrnics) demanant una assemblea còrnica. El 2009, el diputat liberaldemòcrata Dan Rogerson va presentar una proposta de llei amb l’objectiu de donar a Cornualla un grau d’autogovern similar al de Gal·les. De nou, sense èxit.

El darrer intent és el del partit Mebyon Kernow, que un cop més ha demanat la creació d’una assemblea electa al final de 2011. Aquest cop, els còrnics han tingut l’ajut dels col·legues celtes de Gal·les: el diputat del Plaid Cymru Jonathan Edwards ha presentat una Early Day Motion (moció específica del sistema westminsterià) que demana l’establiment d’una “Assemblea Còrnica democràticament escollida”. I això arriba gairebé al mateix temps que els escocesos pressionen pel seu referèndum d’independència.

Hi ha raons “nacionals” per a l’autonomia de Cornualla? Els nacionalistes còrnics pensen que sí. Normalment, assenyalen que cap altre territori dins de l’Anglaterra “oficial” té una identitat tan diferenciada, basada en el fet que només Cornualla té la seva pròpia llengua (el còrnic, que està sent revitalitzat), la seva pròpia tradició celta, una posició geogràfica única, institucions històriques com els Stannary Parliaments i fins i tot un autoconcepte ètnic diferenciat: el 2011, el 41% dels alumnes de Cornualla van ser registrats com a ètnicament còrnics, i la tendència va augmentant.

Així que existeix una base sobre la qual la nació còrnica pot construir-se, hi estic d’acord. Però en la meva opinió, un procés de construcció nacional com aquest, al segle XXI, tindrà poques possibilitats -o cap- de tenir èxit si els còrnics no aconsegueixen els seus propis govern i assemblea. Els contextos estatals són importants, i en el cas del Regne Unit, és ben evident que la condició nacional es jutja per la possessió de les teves pròpies institucions d’autogovern. Per això, tenir una assemblea a Truro és crucial, com Rob, blocaire de Mebyon Kernow, descriu al seu bloc:

“Significa el canvi, i significa l’oportunitat de construir una nació millor, més pròspera i amb autoconfiança.”

“Construir una nació” des de l’Assemblea Còrnica, aquesta és la clau real per a un procés d’èxit. A més, això és especialment important en el cas que, algun dia, Anglaterra obtingui la seva pròpia assemblea. Si això passa i Cornualla encara no té les seves pròpies institucions d’autogovern, llavors els còrnics possiblement poden dir adéu a la seva construcció nacional.

Hi ha possibilitats reals d’aconseguir alguna mena d’èxit? Bernard Deacon va escriure el 2003 que l’”hibridisme cultural” (en aquest cas, la identitat cèltica combinada amb la identitat de comtat anglès) explicava en gran part per què el nacionalisme còrnic no va tenir èxit el segle passat, almenys en el terreny polític. Potser aquest “hibridisme” va ser una debilitat al segle XX, però podria no ser-ho al XXI. Com vaig dir al meu darrer apunt sobre les Åland, combinar elements lingüístics i culturals amb assumptes cívics pot conduir els moviments nacionals europeus a històries d’èxit durant el segle XXI. Podria ser el cas del moviment còrnic, si els seus membres s’espavilen i convencen bona part dels seus conciutadans. O, com va dir Deacon,

“L’etnicitat està oberta a la negociació, i la cornicitat podria estar esdevenint més aviat “una idea, un seguit de valors, una manera de relacionar-se amb l’indret i amb els altres” que no pas una identificació ètnica fixa i essencialista (Lewis 2002). Falta per veure si els consells de la reselecció cultural creativa poden manufacturar un nacionalisme més inclusiu, capaç d’atreure els que ja hi són i els que arriben.”

01/2/12

Actualitzar el mapa nacional hongarès: una bona oportunitat per a la plana Pannònica i per a Europa

Una estada curta i turística a Budapest permet a qualsevol observador atent adonar-se com el mapa d’Hongria anterior al tractat de Trianon continua sent-hi una imatge icònica, nou dècades i tres països independents més tard. Evidentment, és un tema problemàtic, perquè almenys la meitat dels territoris que pertanyien a Hongria abans de 1920 no eren en cap cas ètnicament hongaresos. Reivindicar que totes aquelles terres haurien de ser reunificades sota el control de Budapest desafia tota raó, donat que països consolidats com Croàcia, Eslovàquia i (la meitat de) Romania estarien destinats a desaparèixer. No cal dir que, en aquests països, el mapa anterior a Trianon encara provoca pànic.

De l’altra banda, però, milions d’hongaresos van ser deixats fora de la mare pàtria, i només el període desafortunat de la regència de Miklós Horthy els va reunificar breument. La fi de la Segona Guerra Mundial va deixar, de nou, molts hongaresos dins de les fronteres de Txecoslovàquia, Romania i Iugoslàvia. Només a Romania es va declarar una regió autònoma hongaresa (la dita Regiunea Autonomă Maghiară), i només durant 16 anys (es va establir el 1952 i fou dissolta el 1968).

La fi dels règims socialistes va dur una reemergència de les reivindicacions per a l’autonomia dels hongaresos a Romania, Eslovàquia i Sèrbia. Les demandes d’autonomia cultural han estat les més habituals, però ja al segle XXI, també han nascut propostes d’autonomies territorials. Probablement, la més forta és la dels hongaresos székelys de Romania, però idees similars també han aparegut al nord de Vojvodina (Sèrbia) i al sud d’Eslovàquia.

En la meva opinió, aquesta tendència brinda una oportunitat nova i bona per al poble hongarès: traçar un mapa nacional actualitzat que enterri el d’abans de Trianon i que ajudi a establir una agenda nacional realista per a les comunitats hongareses de la plana Pannònica, que podria incloure la petició per a un autogovern efectiu i democràtic dels grups hongaresos territorialment compactes fora d’Hongria. Això podria suposar un benefici enorme per a tota la regió i per a tot el continent: d’una banda, definir de forma clara i realista tres o quatre àrees (ni més ni menys) on se cerca l’autonomia (centrades al voltant de Subotica, Komárno, Târgu Mureş i possiblement Satu Mare) tindria el valor de reconèixer alguna mena d’hongaritat d’aquestes regions. De l’altra, esbossar estatuts d’autonomia inclusius i cívics en aquestes àrees estaria en línia amb les directrius europees i donaria al continent un exemple excel·lent de regions multiculturals i de frontera que actuen com a pont entre diferents estats nació. A més a més, una solució així evitaria redibuixar cap de les fronteres estatals existents.

Sóc conscient que potser estem a dècades de veure una cosa així. La regió no està ara d’humor per a un escenari així. Però també estic convençut que models com aquest haurien de començar a estendre’s, per al be d’Europa mateixa.

12/10/11

Com es pot construir una nació durant un segle: el cas de les illes Åland

Només fa unes setmanes que el petit arxipèlag suedòfon de les illes Åland va celebrar les seves eleccions legislatives de 2011. Un grup de partits polítics va disputar-se els 30 escons del Lagting, el Parlament local, que té un ampli grau d’autonomia dins de Finlàndia. El partit que més escons va treure (7 de 30) va ser el Centre d’Åland, una formació que defensa un estatus de semiindependència per a les illes. Un altre partit, Futur d’Åland, en va aconseguir 3, i reclama la independència total de Finlàndia. En qualsevol cas, malgrat ser part de Finlàndia, l’única llengua oficial de l’arxipèlag és el suec i, d’acord amb el seu estatus desmilitaritzat, la seva població tradicionalment s’ha lliurat del servei militar obligatori.

A la llum d’aquests fets, hom podria pensar que les illes Åland van tenir un moviment nacional local fort i ben arrelat durant el segle XIX, que va permetre als alandesos d’acabar gaudint aquest estatus polític especial. No obstant això, i sorprenentment, no hi va haver cap moviment nacional específicament alandès llavors. De fet, el que els alandesos cercaven a la fi de la Primera Guerra Mundial simplement era unir-se a Suècia: es van presentar dues peticions (ambdues amb un suport majoritari entre els alandesos amb dret de vot) el 1917 i el 1919 per aconseguir que l’arxipèlag fos separat de la Finlàndia acabada de proclamar independent (per a més detalls, vegeu Requejo, Ferran i Nagel, Klaus-Jürgen (eds.). Federalism beyond Federations. Ashgate Publishing, Farnham, 2011).

Aquesta annexió mai es va dur a terme. A canvi, i a proposta de la Lliga de Nacions, les illes Åland van aconseguir la seva pròpia Assemblea Legislativa i el dret legal de tenir el suec com a única llengua oficial, fins i tot sent una província de Finlàndia. A l’arxipèlag li van denegar definitivament la unió amb Suècia, i des del meu punt de vista, aquest és el moment en què la creació d’una nació alandesa separada va començar a tenir lloc. Durant gairebé un segle, les Åland van crear el seu propi sistema de partits polítics, van gaudir d’un autogovern legislatiu i executiu creixent, i es van dotar d’un sistema de símbols comuns quasi-estatal (bandera, escut, segells…).

Al final, aquests desenvolupaments van acabar tenint un impacte sobre la identitat dels alandesos en relació a Finlàndia, però també en relació a Suècia. El 1999, l’Institut Estadístic de les Åland (ÅSUB) va dur a terme un estudi sobre la identitat dels residents de l’arxipèlag. Vuitanta anys després de l’acord de la Lliga de Nacions, els enquestats per l’ÅSUB van deixar clar que la seva identitat principal era l’alandesa. Els resultats són els següents: el 82% dels enquestats van dir que se sentien alandesos «en gran mesura» o «en molt gran mesura», mentre que només el 44,8% i el 13,2% van dir el mateix en relació a la seva condició de finlandesos i de suecs, respectivament. Quan se’ls va preguntar sobre els factors més importants de la identitat alandesa, els enquestats van situar la llengua sueca al capdavant, però temes específicament illencs com la llei d’autogovern o la llei de propietat de la terra també van situar-se molt amunt.

Així, les illes Åland poden ser vistes com una història d’èxit no tan sols perquè van evitar un conflicte violent quan aquest podria haver esclatat, sinó també perquè mostren com una combinació de factors etnolingüístics i cívics poden conduir cap a l’establiment d’una nova identitat nacional compartida per la majoria dels habitants d’un territori donat. I, certament, aquest és un exemple excel·lent per a molts països que s’enfronten a reptes similars durant el segle XXI.